De lluny, la mira. Sembla un voyeur, però la seva mirada no es perd en la morbositat. Només, només l'observa per sentir-se viu. Sota un porxo d'una vella porteria, la segueixen els seus ulls humits amb gust a caramel. Rere d'ells, un exercit de pensaments firmen un armistici amb els seus germans bastards, una guerrilla de sentiments. Segellen una pau fictícia, en mig de vasos sanguinis, neurones, fluxos viscosos i os.
Vermella, ella camina. Passeig de Gracia amunt, direcció al Tibidabo.
Vestida de roig sedós extrem, cabell negre i rapat, calça unes sabates de xarol roent, de mig taló. Fa vent, li bufa de cara. El vestit arrapat perfila el seu cosset graciós. És maquíssima.
Ara, s'atura. Davant, una botiga de llibres. El vidre de l'aparador protegeix la freda ignorància social que es compra a dins. A mà esquerra, la porta automàtica de la llibreria. Un jove surt i amb ell un buf calent, agre, d'humanitat. S'ho repensa, no hi entra.
El vidre de l'aparador li regala la seva imatge. Es mira. Somriu.
Aquell somriure fresc...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada